Definir exactament la fe amb el llenguatge humà és pràcticament impossible, encara que els creients fem continuament l’assaig de dur a la pràctica allò que coneixem com a fe, és a dir, una virtut teologal, que tant podria servir per tocar dempeus a terra com renegar de la nostra realitat material i apostar per un espiritualisme per damunt del bé i del mal. En tot cas, la fe és quelcom que no es pot explicar cartesianament ni tampoc en el món eteri de la desvinculació de l’home de la seva realitat física.
Si optem per recolzar una adhesió personal a una fe expressada en termes metafísics, és molt fàcil caure en un món irreal i fictici. La fe exigeix tastar la misèria humana i demostrar amb les obres que hom té voluntat de millorar la situació, encara que sigui heroicament. La fe reclama obres per ser entesa, és a dir, la fe pot emergir millor dels problemes del món que no pas en un despegament d’aquesta realitat. En fi, la fe és un condicionant de la nostra vida terrena, perquè quelcom ens diu que que no fa més que reflectir la percepció integral de la nostra existència.
Caldrà afirmar, doncs, que la fe s’ha de fonamentar en la caritat o l’amor al proïsme. Què podem esperar de la fe si aquesta no es fonamenta en els homes i dones en lloc de posar-la en les mans de Déu, tips de tanta misèria?
La fe sols es pot entendre una mica, doncs, com el desig anhelant de l’home solidari amb el proïsme. En efecte, poca fe podríem justificar si la nostra vivència diària no manifestés una fe en els altres. Ells són els qui confirmen la nostra percepció de fe humana, com a condició necessària d’una fe en Déu.
Pel cristià, sembla que la fe és fer-se solidari amb el missatge de Crist, al capdavall confiar i creure allò que Déu ens ha revelat. Però, quines conseqüències comporten el missatge de Crist?
I, a més, la fe és també present en una multitud d’homes i dones que estan fora del cristianisme. Això ens obliga a entendre la fe d’una forma completament nova. El futur global ens porta a una relació entre la fe i la raó, totes dues meravelloses concessions divines al gènere humà. En certa forma estem plantejant una majoria d’edat de la humanitat, per entendre la fe des d’una posició antropològica molt més realista i universal, a l’igual que Crist s’encarnà en carn humana per a ser un dels nostres.
En definitiva, no es tracta de manfestar una fe teledirigida i ser qualificat com un fidel seguidor d’una església concreta, sinó que ha de ser una fe que ens interpel•li profundament l’ara i aquí de la nostra realitat, que afecti decisivament la nostra existència i que inclogui de bell principi tots els homes i dones del món.
La fe, si s’entén inicialment des d’una perspectiva humana, apunta sempre a l’infinit, on convergeixen tants anhels i esperances dels homes dissortats o rebutjats. La fe, doncs, ens interpel•la amb força i ens convida a expressar-la col•lectivament. Al capdavall, parlar de fe és parlar també de l’home i la dona, que tenen tots ells la nostàlgia d’un més enllà des de l’inici dels temps. I això significa tots els homes i dones del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada